Quan el vaig conèixer ja feia parlar d'ell.Encara me'n recordo . Érem a mig curs del 67. Ell seguia els estudis de pèrit agrònom per millor portar ses hisendes. Jo estudiava el Dret civil. L'Armengol, el meu ad látere , va venir, com cada vespre, a la dispesa, per anar a dar un tomb en havent sopat. I com que la nit abas hi havia hagut escopetades a la Rambla, i tal com anava el poble es podien repetir, ell que, essent al carrer, em diu:
- Saps on podríem passar la vetlla ? Al Cafè de les Delícies. Sé que hi torna a anar en Daniel Serrallonga, a qui desitges conèixer, i, si hi és, te'l presentaré. Només et demano que, si en diu alguna, t'aguantis el riure i el deixis per a mi, que amb mi no s'enfada. Jo me'l camelo, com ara diuen, i ell no ho coneix.
- Apa, doncs; ja estem anant-hi - vaig fer jo, més content que si em convidés al Romea, on en aquell temps el gran Fontova em feia plorar de riure.
I... tras, tras, tras... ja no vam parar fins a la rotonda que hi havia al fons d'aquell cafè, llavors un dels millors de Barcelona. Però des de la partió amb la sala d'entrada, on vam parar-nos a guaitar, en Serrallonga no es veia.