Una setmana després d’aquell dinar, Valldaura, que es passejava tot sol pel passeig de Gràcia, les veié baixar d’un cotxe a l’entrada del carrer de Casp. La Teresa duia un capell de plomes d’ocell del paradís. “Quines plomes més boniques”, li digué Valldaura tot posat-se-li al costat. “Vol dir que no se’n riu?” La Teresa feia molt goig i tots els homes es giraven a mirar-la. Ell anava a agafar-li el braç, però es repensà: a Barcelona aquelles coses no es podien fer.